diumenge, 13 març de 2011

Poemes de Josep Carner



Com les maduixes

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per això la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil•la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encarA no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes

La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Eglé i la síndria

Arribin els Comares. Rient, Fent el cor fort,
és passin una Sindria que és la mes gran de l'hort;
són llurs Maritsa a vila, i han berenat entre elles,
i juguen a encalçar-es Damunt Els blats desfets;
mouen Gatzara, saltin, vaig començar cantarelles;
va a rodolons la Sindria i aixafa Els peus distrets.
La posta dessagnada fa tremolar l'Herbet.
Una Comare branda la fortalesa ganivet.
Diu que és Eglé, la dona de l'home tan petit,
que Esglai els cunyades i bat el SEU marit.
-A mi! -Fan els amigues, cridant a la vegada.
I, depassant-les Totes, Eglé respon irada:
-No següent la primera tallada de NINGÚ!
Al teu, la lluna vermella, la Pollença en sacrifici,
ara que d'innombrables estels AMB el seguici,
vermella com la Sindria, somrius a cadascú:
rutlla d'amor que incís casals, camins i brolles,
si ENS veus avalotades retorna'ns a Rao.
No ens fes l'amor manyagues, seriemas unes folles;
si no ENS escarrasséssim, o xacra o Bé corcó.
És cosa fada el viure Quan home no s'arromanga per al Munyós
o el peix o el batallar AMB la fanga:
i si Els Maritsa enutgen i Els fills donin Treballs,
ENS calç l'home de casa i Ens calen Els brivalls.
El teu doncs, tu que AMB la teva mirada compass
veus que els hi infants s'adormen i que el marit dalt del camp,
i ENS ilolumines la joia del sopar
i alegres l'ampolla posada a refrescar,
demà, que a trenc de dia et reveurem encara,
demana'ns, tafanera, AMB ta minvés cara,
si, closes en la fosca, ENS remogué en el llit
el plor de la Mainada o Els petons del marit.

Aglaé i les taronges

Aglae, sota un Bell taronger va aturar,
al Lluny sent els germanes com ocell al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I te la cara Pal · lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia Tot just casada AMB Drias,
altiva entre la Fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort S'amaga per els deserti vies
I encara és fa mes blanca, perduda entre el perfum.

I dalt a les taronges, i a Culla i es n'emporta;
la set, de Sols mirar-les, li feia Els ulls brillants.
Mossega un fruit i Acluca Els ulls com una morta
i del cabell afluixen el peix Les dues mans.

I Aglae, ja refeta, és Bresse a l'esperança;
AMB un sospir Molt tendre solleva el pit caigut;
ella Pogues besar l'infant que ja s'atansa,
batec tan AVINENT i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix-hi:
fermentat es espremuda i Lassa per la frescor del fill.

Fonts d'informació: http://www.xtec.cat/~lrius1/carner/contenidor.htm


1 comentari:

  1. Carlos, no pots copiar i enganxar un poema i no comentar res. Per què el publiques? què té a veure amb el treball? quina és la seva importància? etc.

    ResponElimina